Cada dilluns que es perd

La nostra vida arrenca de matí, un dilluns qualsevol, amb dues culleradetes al cafè i amb el qual comencem de zero però amb la primavera, amb l’alfa i el gener, que són entrades simbòliques per inaugurar els cicles vitals.

Amb Cada dilluns que es perd, el poeta s’endinsa en l’espai observat i viscut, capta les aromes i el contorn dels objectes de la seva quotidianitat. Són setanta poemes incontestables. Alguns d’abast general i d’altres, és clar, d’abast particular perquè expliquen el seu dia a dia. Des del cafè de cada dilluns fins a cadascuna de les oportunitats viscudes, i de les perdudes!, que ha tingut. Convoca el silenci i la visió fotogràfica de l’interior d’una casa per explicar l’absència i el buit. També l’amor, la família, l’amistat i el temps tenyeixen els seus mosaics poètics. Tot seguit n’extreu una màxima, un pensament, una síntesi de vida que ens acompanya, que ens reconforta emocionalment. Se serveix d’un to proper i còmplice amb nosaltres, els seus lectors, perquè el nostre jo també vol companyia (Ricard Mirabete).